Viatge a Basilea o com l’antitramviarisme se cura viatjant

 

Com a ciutat fronterera entre Suissa, França i Alemanya, aquesta ciutat protagonitza una sèrie de curiositats dignes de ressenyar.

La primera d’aquestes és el propi aeroport que li dona servei, que és un aeroport que té dues sortides, una cap a Alsacia (França) i una cap al cantó de Basel, a Suïssa.

El conegut com Euroairport, de fet, té com a nom oficial Basila-Mulhouse-Friburg i ha esdevingut exemple per altres casos semblants com ara el de Gibraltar (al qual se li va afegir una sortida a Andalusia, sense gaire èxit per cert) o el que volia fer Andorra a l’aeroport de La Seu d’Urgell, amb el telefèric que havia de ser el més llarg del món i que li havia de permetre instal-lar una duana al propi aeroport, evitant així talls de carreteres i embussos a la frontera.

D’altra banda, el sistema tramviari de Basilea i de tot el país destaca pel seu bon funcionament, i tenen la gentilesa de que amb la taxa turística (de 24 euros per habitació doble i quatre dies) te regalen una targeta de transport públic.

A més, destaquen els seus vehicles llarguíssims i accessibles on no hi ha per picar bitllet i amb freqüències bastant bones, també en dies festius.

I és que com dic sempre que volt per Europa, l’antitramviarisme provincià se cura viatjant…

Però a banda d’això aquesta xarxa tramviària destaca per tenir dues connexions internacionals, precisament amb França i Alemanya (la línia 10 i la 8, respectivament).

De fet, vàrem entrar a la localitat alemanya de Welle Am Rhein i en la megafonia del tramvia es va anunciar que entravem en un altre país i hi podria haver controls policials I així va ser, a la duana varen entrar agents de la policia alemanya i ens varen demanar la documentació (i jo sense DNI…).

Després de visitar el Pont dels Tres Països vàrem fer una volta pel poble (d’uns 30.000 habitants) que no té res a destacar ja que és bastant anodí, però se pot visitar el modern ajuntament, la seva plaça i l’estació de tren que està devora el pont i devora un centre comercial, que sent festiu estava tancat.

D’aquest indret a nivell històric cal esmentar que a l’octubre del 1702 en el marc de la Batalla de Friedlingen de la Guerra de Successió, el Duc de Villars va creuar el Rhin per aquí.

A França no hi hem entrat en tramvia sinó que, com que anavem més lluny, vàrem anar a la part de SNCF de l’estació de Basilea i d’allà, de l’andana 31, vàrem agafar un TER direcció Estrasburg per baixar a Colmar.

El cotxe era molt antic però els seients comodíssims, res a veure amb els seients antivandalisme a què ens té acostumats Renfe…

Aquesta ciutat alsaciana val molt la pena, allà hi vàrem fer un freetour que, tot i que se va fer un poc llarg, va ser interessant.

Hi destaquen les cases de fusta de conte i els mercadets de Pasqua, a més d’una part amb canals que anomenen la Petita Venècia.

A nivell gastronòmic tenen una gran varietat de postres típics però per dinar hi vàrem menjar “codillo”, cols fermentades, salsitxes, cordon bleu i fondue de patata.

Després de l’excursió varem tornar cap a Suissa, en aquest cas amb un tren dels que a Espanya només he vist en un museu, i és que hi havia compartiments tancats amb vuit seients en posició de tertúlia i un passadís en un lateral.

Un altre dia vàrem visitar Zuric, capital econòmica helvètica, i també ho varem fer en tren.

El sistema ferroviari d’aquest país mereixeria un escrit per sí mateix però aquí només deixarem escrit que les estacions pareixen aeroports, molt grosses i ben cuidades, amb un material rodant que està a un altre nivell.

El nostre tren estava format per una locomotora que arrossegava deu cotxes, incloent cotxe restaurant, i tres cotxes de primera classe.

Els seients també eren molt còmodes i la puntualitat fou, mai més ben dit, suissa. 

A Zuric vàrem fer una panoràmica de la ciutat i com a nota curiosa vàrem anar al Museu de la Força Aèria d’aquest país, que si t’agraden aquests temes és ben recomanable.

Aquest museu se troba situat a Dubendorf, a l’àrea metropolitana de Zuric (a tres parades de Zurich HB, amb l’S9 o l’S14) i per això vàrem anar en un tren de rodalies de dos pisos, que també era bastant còmode.

Parlant de la companyia ferroviària helvètica, cal destacar que no només el nom està en trilingüe, mostra del federalisme lingüístic que se dona en aquesta nació; sinó que SBB CFF FFS també aplica aquest trilingüisme als sistemes d’informació al passatge.

Ah, i la seva web està molt bé i permet fer un seguiment de molt bona qualitat dels trajectes seleccionats.

A Zuric també mos va agradar molt el Polybahn, un funicular clàssic amb un balcó exterior a la proa que fa les delícies d’aficionats i turistes. No sé perquè avui en dia no tornen a construir trens, trams, funiculars… descapotats.

Tornant a Basilea, i a Suïssa en general, cal destacar la netedat, ja que en aquests quatre dies només hem comptat quatre merdes al carrer així com també la confiança que els operadors de transport tenen en els usuaris del transport públic, ja que no hi ha barreres tarifàries i rarament passen revisors. De fet, això és molt útil als busos, ja que poden entrar i sortir per totes les portes, la línia és més eficient.

I paralnt de busos, el de l’aeroport i molts altres són biarticulats, la qual cosa permet una gran capacitat.

A més, a Zuric també hi ha troleibusos.

Parlant de menjar a Suïssa, com tot és bastant car. En aquest cantó té molta influència germànica però també hi ha menjar globalitzat i fastfood, que tampoc son barats. 

De fet, un súper anomenat Migros que té gran varietat de menjars preparats tampoc no ho és. 

De Basilea també hem d’esmentar les seves Portes medievals, especialment la d’Spalentor.

La "Porta d'Spalentor" és una part integral de les muralles de Basilea, Suïssa. Aquesta porta medieval, també coneguda com a "Spalentor", es va construir originalment al segle XIV com a part de les defenses de la ciutat. Va ser una de les diverses portes d'accés a Basilea durant aquell període. Amb el temps, va experimentar diverses restauracions i canvis estructurals per adaptar-se a les necessitats de la ciutat en evolució.

Aprop d’allà s’hi troba el 

 Jardí botànic, que destaca pels seus jardins tropicals tancats, en els que quan hi entres notes la humitat càlida pròpia d’aquests climes; però que per l’evident contrast no deixa de sorprendre.

En un altre ordre de coses. travessar el Rhin amb una barca sense motor, sustentada amb un sistema de cables, és molt agradable per la tranquil-litat de navegar sense motor…

En resum, visitar Basilea permet explorar Suíssa però també Alsàcia i la Selva Negra i és una regió transfronterera que val mlt la pena visitar, no només per Nadal.

Venècia, el que serà Palma o Barcelona en unes dècades?

Escric aquestes línies esperant per embarcar de l’aeroport de Treviso després d’haver passat uns dies a Venècia i volia compartir una sèrie de reflexions sobre el mono-conreu turístic i la gentrificació que pateixen les nostres ciutats.

Fa unes dècades, la democratització dels viatges en avió s’ha anat incrementant per diferents fenòmens com ara la liberalització de les rutes aèries a la Unió Europea, que per mor del mercat comú varen passar de ser monopolis amb preus caríssims a liberalitzar-se amb la concentració de les companyies aèries en un oligopoli que ha ampliat exponencialment el nombre de viatgers i ha reduït les tarifes a preus irrisoris.

A banda d’això, les plataformes de lloguer turístic i, en general, l’expansió d’internet per a usos turístics, han convertit la ciutat en un camp de batalla on els recursos i els serveis passen d’estar enfocats als residents per estar enfocats al turisme.

El cas de Venècia és paradigmàtic en tots aquests fenòmens ja que és una destinació turística icònica per la seva bellesa i per la seva estructura de canals pintoresca, on enlloc de cotxes i autobusos hi trobem góndoles i vaporettos.

Per tant, la bellesa d’aquesta ciutat i els seus atractius turístics són innegables, hi ha molt escrit sobre el tema i per això en aquestes línies no ens hi centrarem.

 

De fet, això que escric no m’ha vengut de nou sinó que, arran de la visita efectuada, ho he pogut constatar de primera mà i la reflexió és la següent:

El turisme total sense control ni limitació ho destrueix tot. És capaç de convertir una ciutat de més de 170.000 habitants en una ciutat de 50.000, esdevenint la zona zero un lloc inhabitable.

Aquest fenomen ja el viuen els habitants del centre de Ciutat o de Barcelona, però en el cas de Venècia es fa encara més evident ja que amb aquests carrerons tan estrets no hi passen vehicles ni hi pots deixar el cubell de les escombraries sinó que cada matí els serveis municipals toquen al timbre els habitatges i els comerços i recullen allò que pertoqui.

A més, la unió de no haver-hi comerços pels habitants amb aquesta inaccessibilitat per adquirir béns o serveis fa que esdevingui molt incòmoda la vida i la gent hagi fugit.

Al vespre, si allunyes la vista dels aparadors hiperil·luminats i mires per amunt, no veus habitatges amb senyals de vida i, si en veus i ho contrastes amb els noms que apareixen als intèrfons, comproves que la majoria són lloguers turístics.

Això genera que els immobles encara estiguin més degradats i l’Ajuntament tampoc no té mitjans per posar-hi mà, més tenint en compte que fa uns anys patia un dèficit d’uns vuit cents milions d’euros.

En el cas de Venècia a tot això cal afegir-hi els problemes estructurals dels edificis deriatt de la seva ubicació, les marees que cada matí inunden diferents zones de la ciutat i les dificultats derivades de la seva orografia, que fan que hi hagi milers de fosses sèptiques (o fins i tot pous negres).

Humilment, crec que Venècia ens ha de mostrar el camí a seguir per tal d’evitar acabar com aquesta ciutat, buidada i parctematitzada.

De fet, és molt trist veure cartells a les esglésies prohibint fer-hi pícnic al seu interior o al carrer. On hem arribat amb aquest turisme que ho destrossa tot i no ofereix res a canvi?

En aquest sentit, cal en primer lloc establir taxes per la visita del centre de les ciutats, per tal de regular-ne l’afluència i atorgar recursos als municipis. Igualment, és imprescindible regular el lloguer vacacional i combatre’l quan aquest sigui il·legal.

Igualment, regular els usos dels locals comercials per evitar que no esdevinguin rèpliques de botigues souvenirs o badulaques que en poc serveixen als veïns.

I per últim però no menys important, cal impulsar ordenances de civisme amb sancions exemplars per combatre la brutícia, els renous o les conductes indecoroses, per tal d’evitar que les nostres ciutats se converteixin en un infern per les persones que encara hi resisteixen.

Encara hi som a temps, però no se pot badar.

Memòries d'Islàndia

L’any 1615 un grup de pescadors bascos varen naufragar a prop de l’illa d’Islàndia i per sobreviure varen saquejar durant l'hivern diferents llogarets de l’illa. Això va provocar una matança per part de la població local, que va acabar amb una trentena de bascos assassinats sense rebre cap casta de càstig per part de les autoritats illenques, que varen promulgar una norma en què expressament es despenalitzava l’assassinat de persones d’origen basc.

Per una d’aquelles coses que passen, van passant els anys i ningú es va preocupar de derogar aquesta llei, fins que a l’any 2015, al nostre mil·lenni, algú hi va caure i la varen derogar.

I és que si a l’Edat Mitjana els peixos del Mediterrani parlaven català, els peixos de l’Atlàntic Nord devien parlar èuscar. No debades, aquesta nació va arribar a les costes d’Amèrica del Nord o Islàndia en el seu afany de pescar i mercadejar amb balenes, bacallà i altres matèries d’aquestes gèlides aigües.

No obstant això, molt abans d’aquesta història dels bascos i els islandesos, unes sis centúries Abans, uns víkings que fugien d’una guerra civil a Noruega varen emigrar a Islàndia. Varen arribar a la badia de Reykjavik i la varen anomenar badia fumejant o aigües bullents, per les emanacions geotermals que encara avui ens criden l’atenció.

De fet, aquesta energia que surt d’aquesta terra ha estat aprofitada, especialment des dels anys 70 del segle passat, per produir electricitat i energia a un cost molt baix, esdevenint un dels punts que han afavorit un creixement econòmic del país.

Tot i així, Islàndia esdevé un país despoblat ja que malgrat la seva extensió té una població més petita que la ciutat de Palma, mentre que Akureyri, la segona ciutat, no passa dels 20.000 habitants. D'aquesta manera, l'illa compta amb grans extensions d’origen volcànic que no resulten aptes per l’ús agrícola o ramader. Així i tot, disposen de ramaderia extensiva, amb ovelles i també cavalls, amb races autòctones que tracten de preservar.

A més, especialment en els darrers anys han aparegut una sèrie d’explotacions agrícoles que tot i no els permeten esdevenir autosuficients en fruita i verdura fresca, contribueixen a abastir una part del mercat. Malgrat això, el seu potencial principal és la pesca, per raons òbvies.  

Anem per parts, com ja hem dit, el fet de disposar d’energia barata i estar situada entre Europa i Amèrica, ha fet que les principals corporacions tecnològiques hi hagin situat grans servidors I instal·lacions que sustenten les connexions d’Internet transatlàntiques. Igualment, el seu aeroport ha esdevingut un hub entre aquests dos mercats. Així, amb vols de màxim cinc hores i avions d’un sol passadís es vola a Keflavik i d’allà un vol d’igual magnitud cap al Canadà o els Estats Units. La companyia de bandera és Icelandicair però la que va popularitzar aquest model amb les seves tarifes low cost fou WOW que, tot i fer fallida, va deixar pas a l’actual Play Airlines, que desenvolupa també aquest model i compta amb vols a Catalunya i Mallorca. 

Salvant les distàncies, als mallorquins aquest model ens recorda al d’Air Berlin, que connectava Mallorca amb la Península Ibèrica i, des de Son Santjoan, enllaçava a Europa.

I és que a Islàndia és visible la separació entreles plaques americana i euroasiàtica, comprovant-se a simple vista aquesta unió i separació entre el vell món i el nou.

Aquesta separació es veu al Parc Nacional de Thingvellir on, sincerament, a jo me va cridar més l’atenció que fa més d’un mil·leni, s’hi va fundar l''Alpingi, el primer Parlament illenc; rivalitzant així per antigor amb les velles institucions catalanes.

Aquesta és una aturada habitual dels circuits turístics que visiten l’illa per la seva proximitat a la capital i, especialment, perquè es troba aprop del Geysir, un d’un dels guèisers més famosos, que de fet dóna nom al fenomen. Malauradament, el dia que el vàrem visitar, amb el vent que hi feia va quedar un poc deslluït.

De fet, a nivell natural me varen cridar més l’atenció els volcans, les glaceres i els salts d’aigua.

Com a illa volcànica, Islàndia sorprèn amb els típics paisatges llunars i aquelles formes capricioses que deixa la lava en dipositar-se damunt la terra. Però especialment me va cridar l’atenció el volcà de Viti, amb el seu cràter circular on s’ha format un llac d’aigües hipnòtiques.

Les glaceres com les de la imatge són aquell espectacle que fa passar pena, per la seva degradació accelerada pel canvi climàtic. Malgrat això, navegar amb un curiós vehicle amfibi entre els icebergs blancs i blavosos, albirant foques, és un espectacle indescriptible.

Pel que fa als salts d’aigua, si bé potser no són els més grossos del món, sorprenen per la seva varietat i bellesa, però si n’he de triar un me quedaria amb la Cascada dels Déus, que esdevé un poderosíssim amfiteatre que amolla aigua sense aturador.

El nom d’aquest indret ve donat per una llegenda que apunta que quan el rei cristià danès va conquerir l’illa hi va llançar tots els tòtems pagans dels illencs.

Més enllà de les línies precedents, no m’entretindré a fer una descripció dels tresors naturals d’Islàndia, perquè en trobareu a voler arreu, sinó que m’he limitat a fer una sèrie de pinzellades sobre l’aventura islandesa.

Per acabar, cal esmentar que l'història dels bascos amb que començava aquestes línies està d'actualitat ja que s'està treballant en la construcció d'un nou museu que exposarà la feta i, si es pot, rescatarà del fons de la mar les restes dels vaixells enfonsats (a l'estil del Vasa d'Estocolm). Això, sens dubte, és un motiu de pes (o una bona excursa) per tornar a Islàndia en un futur proper. 

 

El pitjor accident ferroviari de la Història de l’Estat, censurat pel franquisme

 

El 2 de gener de 1943 va sortir de l’Estació del Nord de Madrid, avui anomenada Principe Pío, el tren correu número 421 amb destinació a La Corunya. Donada la proximitat a les festes nadalenques, les andanes eren plenes de gom a gom, en una Espanya que patia les conseqüències del cop d’estat feixista del 36.

L’esmentat servei estaba format inicialment per una composició de cinc cotxes de passatgers, un furgó de correu i dos vagons de càrrega, al qual s'anaren afegint elements fins al moment de l'accident. El material rodant i les infraestructures eren les que es poden esperar després de tres anys de guerra i de la repressió que havíen patit els professionals ferroviaris per part dels sublevats.

El comboi va sortir direcció Palencia on se li va afegir encara més passatge, procedent de les correspondències amb Barcelona i Saragossa. Així, ben carregat, va continuar el seu viatge acumulant retard i càrrega fins que l’endemà va arribar a l’estació de Lleó. Allà hi va pujar més passatge, que ja s’asseia com podia als passadissos i als cotxes de primera i segona classe, ja que tothom solia anar amb bitllet de tercera.

Al migdia de dia 3, a Astorga encara hi varen pujar uns militars. Allà el maquinista va informar de que una de les dues locomotores tenia un problema als frens i va sol·licitar que li canviessin però li varen respondre que no, que tirés amb només una de les dues màquines. I, en aquella època, qui s’atrevia a contradir les directrius del règim...

Es dona la circumstància de que l’orografia lleonesa és molt complexa i quan el tren va arribar a la rampa de Brañuelas i va començar el descens, el personal havia perdut el control del tren.

En quasi vuit quilòmetres el traçat baixa quasi mil metres d’altitud i passa per fins a vint túnels.

En una estació, on el tren havia de passar a les deu del dematí i va passar cap al migdia, el cap d’estació esperava que s’aturés i davant la seva sorpresa el tren no ho va poder fer ja que anava embalat. L’estupefacció va córrer per les andanes mentre a l’interior del tren la gent ja veia que allò no era normal. Tanmateix, amb les bandades que pegava el comboi es feia molt difícil fugir-ne...

Davant aquesta situació, el cap va telefonar al seu homòleg de la següent estació perquè miressin de col·locar obstacles a la via per frenar-lo però tot i els intents no hi varen ser a temps.

El que si que varen fer fou mobilitzar una locomotora amb tres vagons de càrrega de carbó perquè deixessin la via lliure.

Tot i que el personal va fer tot el que va poder, baixant a contravapor i emprant el fre de buit, res no varen aconseguir i varen passar de llarg de l’estació, entrant dins el túnel número 20 on varen xocar amb la part posterior de la composició de càrregar que la varen expulsar per l’altra boca del túnel.

I com que les desgràcies mai venen totes soles, per l’altre costat de la via hi pujava una locomotora Santafé amb una composició de vagons de carbó. Aquesta composició havia d’esperar però com que el correu de Madrid venia amb tant de retard, al final varen autoritzar la seva circulació amb la idea de que se creués amb aquest a Brañuelas.

Aquest creuament, però, no es va produir mai.

El traçat ascendent en trinxera cap al túnel impedia la visibilitat del maquinista, i per això quan va veure les senyes que li feia la tripulació de la locomotora de maniobres, que havien pogut pujar a una d’aquestes trinxeres, ja fou massa tard.

La Santafé, la locomotora més potent d’aleshores a la xarxa espanyola, no va poder frenar i amb la inèrcia que duia va arrossegar la locomotora de maniobres fins on havia quedat el correu de Madrid.

Els moments viscuts dins aquell túnel devien ser dantescos, amb els cotxes de fusta cremant atiats pel carbó i pels fanals de gas que adesiara explotaven aquí i allà.

Els supervivents parlen de cossos calcinats, crits i gemecs. Per mirar d’apagar el foc, la dotació de la Guardia Civil de l’indret va tractar d’apagar el foc disparant contra uns tubs d’un dipòsit d’aigua que hi havia damunt la boca del túnel, sense gaire èxit, pel que expliquen.

I els ferroviaris, amb l’ajut dels veïns, varen aixoplugar i tractar d’assistir als ferits però a l’interior del túnel hi varen quedar moltes vides, ja que el foc va cremar un parell de dies seguits.

A partir d’aquí, comença la maquinària de la censura. I és que les referències de la catastrofe foren quasi inexistents a la premsa del règim, informant només del funeral a León per la cinquantena de víctimes mortals que reconeixia el franquisme. 

I tot i que mai sabrem el nombre exacte de morts i ferits, hi ha algunes fonts que apunten a 100, 200 o fins a 800 morts.

Sigui com sigui, és fàcil pensar que la xifra d’una cinquantena és molt baixa, tenint en compte la densitat de passatge que hi havia així com també la dificultat d’evacuació dels ferits.

Aquesta fou la pitjor tragèdia ferroviària de tota la Història de l’estat però gairebé ningú la coneix, i això vol dir que encara queda molta memòria històrica per desenterrar.

Dit això, avui el túnel número vint ja no existeix perquè als anys vuitanta del segle passat fou clausurat per unes filtracions mineres properes. Tanmateix, segons varen afirmar al programa Cuarto Milenio, en aquell lloc hi sovintegen les aparicions relacionades amb aquest fet històric.

 

Bibliografia:

https://www.ivoox.com/accidente-ferroviario-torre-del-bierzo-audios-mp3_rf_66305336_1.html

https://cadenaser.com/tag/torre_del_bierzo/a/audios/

https://es.wikipedia.org/wiki/Accidente_ferroviario_de_Torre_del_Bierzo_de_1944

http://www.rtve.es/alacarta/videos/cronicas/cronicas-tren-desaparecidos/5165640/

 Foto: Wikimedia

Ara fa set anys...

Navàs nevat. Un Ajuntament i plaça dignes d'una capital

Recentment ha començat a fer pràctiques a l’ajuntament un company secretari interventor que ha aprovat fa poc i està fent el curs selectiu a l’INAP.

Això m’ha fet pensar en els meus inicis en aquesta professió ja que durant aquest mes d’ara fa set anys vaig començar les pràctiques a l’Ajuntament del Papiol, on vaig aprendre bastant, tot i que foren bastant curtes.

En aquella època jo vivia a Barcelona i just el dia d’inici de pràctiques hi va haver un incident a un magatzem de productes químics que va provocar que s’aturés la circulació de trens, amb la qual cosa vaig quedar tirat a Molins de Rei, a només una parada...

Més enllà d’aquesta anècdota, les pràctiques me varen servir per veure com funcionava un ajuntament i aprendre d’un molt bon secretari interventor, n’Alfons, que me va mostrar bastantes coses.

Unes setmanes després, el divendres 13 de novembre i en una assemblea del Col·legi de Secretaris, vaig conèixer na Montse que me va dir que estava acumulant un ajuntament i que ho volia deixar a final d’any. Me va oferir la possibilitat i, tot i que no era la primera opció (vaig anar a fins a tres entrevistes amb alcaldes), vaig anar a fer una entrevista amb l’alcalde.

En aquell temps, tot i que vivia a Barcelona de feia vuit anys, no coneixia gaire la Catalunya Central. De fet, havia estat una vegada a Manresa repartint enquestes amb un grup d’estudis de la facultat als assistents d’un congrés d’un partit que ja no existeix però no havia passat d’allà.

Amb aquelles, el dimecres dia 25 de novembre vaig agafar un bus d’Alsa i me vaig dirigir a Navàs. Me’n record com si fos ahir de la conductora de l’autobús, que me va explicar que al poble hi havia dues parades (Carai, vaig pensar, un poble important!) i que per anar a l’Ajuntament me convenia més l’estació d’autobusos, la segona. Si, el nom és un poc pretensiós...

Aquella conductora va resultar ser una de les més simpàtiques. Malauradament, la trobava molt de tant en quant i alguna vegada pensava en dir-li que havia estat la primera persona que m’havia conduit a Navàs, però no ho vaig fer mai...

No va ser el millor dia per anar-hi ja que aquell dia va morir a la mina de Vilafruns a Balsareny un navassenc de la meva edat, anomenat Sergi Font Vilardell. Tot i això, l’alcalde em va rebre i em va explicar la situació de l’Ajuntament.

Vaig prendre possessió amb nomenament provisional el 4 de gener de 2016 i poc després vaig haver de concursar a altres ajuntaments ja que el secretari interventor titular d’allà estava (i encara ara està) en comissió de serveis sense alliberar la plaça.

El concurs es va resoldre al 2017 i me varen adjudicar Calaf, que no era la primera opció. Allà l’alcalde em va signar la comissió de serveis però me va dir que l’any següent potser no me la signaria, perquè volia un secretari del cos.

A prendre possessió i signar la comissió de serveis (en paper) hi vaig anar amb el descapotable dels pares d’en Diego, sent la primera visita a l’ajuntament i al poble. Tot i que n’Encarna, la secretària interina, me va mostrar l’Ajuntament, era el migdia i no hi havia gaire gent...

Me va sobtar que enviés a través del vigilant el paper a signar a ca l’alcalde, perquè nosaltres a Navàs ja havíem implantat l’administració electrònica i signàvem pel mòbil.

I va passar aquell any i l’alcalde de Calaf no me va renovar la comissió de serveis. Allò va ser un trasbals perquè jo a Navàs hi estava molt bé, amb els companys i amb el poble, molt ben connectat amb autobusos directes a Barcelona pels túnels de Vallvidrera.

Poc abans vaig anar amb mons pares i na Marina a visitar Calaf, amb ocasió d’una fira que hi celebraven (l’ecofira), i fou llavors la primera ocasió on vaig veure el poble. Les impressions no varen ser negatives i, com se va fixar mon pare, d’un nom a l’altre només hi canviaven les consonants als llocs senars, les “a” dels llocs parells eren les mateixes...

Durant els primers mesos vaig incorporar-me a Calaf i seguia acumulant Navàs, on encara residia. Des d’allà agafava un bus a Manresa i de Manresa un altre a Calaf. Allà coincidia amb la mateixa conductora, també una dona, molt agradable i en aquest cas si que era la mateixa. En aquella hora, a més, el bus era tot per jo...

L’Ajuntament de Calaf representava tot un repte ja que havia canviat molt de secretaris i tothom me donava el condol per haver-m’hi d’incorporar, ningú en parlava bé i amb lo bé que estava jo a Navàs...

A més, com ja he dit, encara ho feien tot en paper i el govern estava amb minoria, amb un clima als plens bastant violent.

Amb tot, me vaig instal·lar aquí a l’abril del 2018 amb la idea de marxar el més aviat possible i amb la conya han passat quatre anys i mig, on hem fet alguns avanços a l’Ajuntament (en àmbits com administració electrònica, procediment administratiu, regularització dels recursos humans així com dotar d’estabilitat al lloc de secretaria intervenció), tot i que queden reptes pendents.

En tot cas, el que se pot extreure de tot això és que l’ajuntament te l’has de fer teu però tenint en compte que existia abans de que tu hi fossis i seguirà existint quan tu marxis. També estic agraït amb tot l’equip, tant de Navàs com de Calaf, perquè en aquests set anys i amb comptades excepcions m’he trobat amb molt bons equips, polítics però sobretot treballadors i treballadores públiques, compromeses amb donar un bon servei a la ciutadania, esdevenint amb pocs recursos l’administració més propera al ciutadà; o a vegades pareix que l’única...

Les places dels secretaris interventors i tresorers d’ajuntament no s’han de regalar

 Article publicat al Diario de Mallorca de data 14 de juny de 2022

L’escriptor eivissenc Joan Cardona va escriure que cap al·lot no pensa ser secretari d’ajuntament en ser gran, encara que son pare ho sigui.

Aquesta frase, una de les poques referències literàries a la professió, dóna compte de quant desconegut és aquest ofici entre la societat. De fet, els secretaris d’ajuntament ens trobam entre el desconeixement i la incomoditat, ja que som incòmodes per alguns polítics municipals que troben inconvenient, en alguns casos, seguir el procediment legalment establert.

Tot i el desconeixement, aquesta figura no és nova al nostre país, i de fet durant l’alçament militar del 1936 alguns secretaris d’ajuntament foren represaliats per defensar la legalitat republicana.

Més endavant, amb el retorn de la democràcia i el desenvolupament de l’estat del benestar, els ajuntaments han anat adquirint major rellevància, esdevenint autèntics prestadors de serveis amb àmplies àrees de competències en urbanisme, equipaments, atenció de les necessitats socials, entre d’altres. Amb aquest augment de competències i serveis, s’ha donat un augment de despesa, que ha de ser fiscalitzada i controlada pels interventors municipals.

De fet, davant la xacra de la corrupció a molts altres municipis, els primers en donar la veu d’alarma han estat secretaris, interventors i tresorers; que han advertit de les il·legalitats comeses a través dels seus informes i objeccions. També intervenen per defensar als regidors de la oposició, vetllant per garantir els seus drets polítics i assessorant a tots els edils municipals; fent equilibris entre el govern i l’oposició, i cercant fórmules per fer possible el compliment de la normativa i el desbloqueig d’assumptes rellevants per la comunitat veïnal.

Però a més, els ajuntaments desenvolupen un paper essencial en el desenvolupament de totes les eleccions, controlant que tot es desenvolupi de manera transparent i cívica, i evitant els abusos i el caciquisme tan típics durant la Restauració borbònica. Aquí també hi té un paper el secretari d’ajuntament, que esdevé delegat de la junta electoral de zona i coordina la celebració dels comicis al seu àmbit municipal.

Tenint en compte que la gran majoria d’ajuntaments al nostre país són de reduïdes dimensions, aquests no tenen capacitat per disposar d’amplis equips jurídics ni econòmics i sovint aquestes funcions acaben a les mans dels secretaris, interventors i tresorers d’administració local, que a més també han anat adquirint funcions gerencials. Tots aquests són part de l’escala de funcionaris locals amb habilitació de caràcter nacional (abans anomenats de caràcter estatal, fins que M. Rajoy va retornar a la denominació clàssica).

L’existència d’aquesta escala, pròpia i independent dels ajuntaments, ve motivada per garantir la independència d’aquests funcionaris (que no acostumen a ser del poble), ja que si depenguessin de l’alcalde, no el podrien fiscalitzar de forma adequada i independent. Així, de la virtut ve la desgràcia, les competències sobre aquests funcionaris es reparteixen entre l’Estat i les Comunitats Autònomes, i sovint de forma no harmònica ja que ningú els sent realment com a propis.

De fet, l’accés a aquest cos de funcionaris ha estat tradicionalment molt dur, estant les oposicions a un nivell inferior de les de notari o registrador, però així i tot sent molt competitives, amb exàmens orals, escrits i pràctics, a més de cursos de caràcter selectiu.

Ara, però, amb la nova llei per acabar amb la temporalitat en l’ocupació pública, el govern centralpretén regalarmés de 800 places a interins sense preparació que, tot i haver tingut l’oportunitat de presentar-se a les oposicions de funcionaris locals amb habilitació de caràcter estatal, no ho han fet. I si ho han fet no han aconseguit aprovar.

Aquests interins, en la majoria de casos, han accedit als ajuntaments sense superar cap examen i només en els darrers anys s’han fet petits processos selectius que en exigència res  tenen a veure amb les proves oficials.

I aquí puc explicar com anècdota que en una entrevista d’un concurs per triar secretari interí, alguns aspirants no sabien ni què era una junta de govern local.

Però el pitjor de tot no és que els regalin aquestes places. El pitjor de tot és que els hi regalen la habilitació nacional (o estatal) i amb la qual cosa, sense haver-se presentat mai a un examen i encara que hagin exercit durant anys en un poble de cent habitants, podran concursar i guanyar a secretaris que han passat anys de la seva vida preparant-se per exercir.

Per contra, als processos de promoció interna pels quals els que hem aprovat una oposició per exercir en pobles de fins a 5.000 habitants podem pujar de categoria, convoquen molt poques places a nivell estatal que ni cobreixen les jubilacions que hi ha i que a sobre els tribunals de Madrid acostumen a deixar les places vacants.

El missatge que enviam als nostres joves és: No vos prepareu, no estudieu, que el govern de torn vos regalarà les places. Però, com a ciutadans ens hem de plantejar, volem que la figura més important als ajuntaments, que garanteix els drets dels ciutadans i dels electes, sigui una persona que no ha aprovat cap oposició i que pot no tenir cap tipus de formació per desenvolupar les funcions? I volem que algú que pot haver estat nomenat a dit per l’alcalde de torn hagi de fiscalitzar l’actuació d’aquest alcalde i del seu equip de govern?

El desconeixement de la classe política urbanita de les nostres funcions, i del funcionament dels petits ajuntaments en general, o tal vegada les ganes d’acabar amb aquest sistema de control i fiscalització interns, han fet que erròniament s’hagi inclòs aquesta escala en la Llei que pretén acabar amb la temporalitat en l’ocupació pública, però en aquest cas no és correcte, per la magnitud de les funcions que desenvolupen però sobretot perquè, qui ha estudiat, s’ha pogut presentar a unes oposicions, que han anat sortint regularment. Tot això amb independència de què el propi Estat no ha convocat les places suficients per dotar als ajuntaments.

Per tots aquests motius, i per donar a conèixer el nostre col·lectiu, els secretaris interventors hem dit prou i ens hem manifestat a Madridel dia 14 de juny, davant el Congrés dels Diputats, per tal de dir a la classe política que, per garantia de tothom, la plaça no se regala i que l’habilitació ha de ser per oposició.

 

Finalment, els col·legis professionals de secretaris, interventors i tresorers han acordat la interposició davant del Tribunal Suprem d’un recurs contenciós administratiu contra l’oferta pública d’ocupació d’estabilització referits a la cobertura de places reservades, i així mateix s’impugnarà qualsevol convocatòria que l’executi.

Les cinc claus de la invasió d’Ucraïna

“Rússia ha vist molt durant els seus mil anys d’Història. HI ha només una cosa que Rússia no ha vist mai en aquests mil anys, la llibertat” Vasili Grossman

Durant les darreres setmanes he seguit amb estupefacció com molts coneguts han avalat les tesis de Putin.

És clar que les fake news divulgades pels mitjans de propaganda estatal com ara RT o Sputnik han anat calant en la població, àvida de cercar discursos alternatius a l’oficial

De fet, el perfil va des del conspiranoic, que ha esdevingut antiOTAN (pot ser tant d’extrema dreta com d’extrema esquerra) fins  el perfil nostàlgic, que se pensa que RT és la Pirenaica i la Rússia actual defensa encara els valors de la Unió Soviètica.

És un afer molt complex però intentaré simplificar el meu parer:

1. Nazis a Ucraïna?

A Ucraïna hi ha nazis, racistes i ultranacionalistes, com n’hi ha a tots els països europeus. Espanya, sense anar més enfora, encara té nombrosa simbologia oficial feixista, des de monuments al Creuer Balears que massacrà població civil a La Desbandá, carrers dedicats a la División Azul...

De fet, si en Putin vol desnazificar Europa, tal vegada podria començar per l’Estat espanyol, on enlloc de fer un cordó sanitari el PP està governant amb Vox i ben aviat arribaran junts a La Moncloa.

A Ucraïna, a més a més, es dona la circumstància que els nazis es varen aliar amb els nacionalistes ucraïnesos liderats per Stepan Bandera, que es volien alliberar dels soviètics. Això fa que indefectiblement hi hagi símbols similars.

Així, és cert que alguns grups com el Batalló Azov empren simbologia nazi o de l’exèrcit alemany, però no es pot generalitzar.

En darrer terme, cal recordar que Zelenski és jueu.

I, d’altra banda, no és menys important dir que a la mateixa Rússia hi ha un gran nombre d’ultranacionalistes nazis, que són vistos amb bonsulls pel Kremlin. A més, molts d’aquests han esdevingut mercenaris de Wagner al servei de Rússia.

 

2. Putin, llibertador de les minories?

En la mentalitat imperialista del Kremlin es vol vendre que l’actuació a Crimea i al Donbàs ha estat justificada per l’atac a la llengua russa i a les minories russòfones.

Quan llegesc això el primer que hom pensa és: Quina sort tenir un protector així i quina bona persona... A veure si ajuda Catalunya, fins i tot diuen alguns. Però després pens en la minoria tàrtara de Crimea o faig un poc de memòria i pens que per allà al 2008 en Putin va protagonitzar una invasió a Geòrgia (quan aquesta volia esdevenir membre de l’OTAN) i es va annexar Abhjazia i Ossetia del Sud.

I quan ho varen fer varen fer una neteja ètnica, expulsant tots els georgians que no eren russòfils.

Aquests es varen sumar a Transnístria, una part russòfona de Moldova. En aquest cas, “l’alliberament nacional” es va produir quan es va desintegrar la URSS, perquè en aquella regió hi havia una base militar i “democràticament” varen imposar el seu allunyament de facto de l’estat moldau, quan la població d'ètnia russa era només del 24%, segons el cens de 1989. 

Totes aquestes “repúbliques populars” han esdevingut un forat negre de delinqüència i dependència de Rússia, sense creixement econòmic, aïllades del món i sense drets i llibertats. Totes elles, com la mateixa Rússia, estan governades per elits corruptes afins al Kremlin.

I el pitjor és que pareix que ara, davant l’enrocament dels avanços russos, Putin voldrà trossejar Ucraïna annexionant-se els diferents oblasts que primer convertirà en repúbliques populars i després farà veure que celebra un referèndum o xucrutrendum per tal d’annexionar-les a la Mare Rússia, el seu darrer objectiu.

I que tremolin els Bàltics, que allà també hi ha minories russes...

Però el tsar Putin no només defensa minories nacionals, també defensa amics amb problemes, com ara Al Assad a Síria. I pel que fa als afers interns, millor no parlar de com assetjen periodistes, enverinen als opositors o tracten als independentistes a dins Rússia, on varen massacrar Grozni i hi varen instaurar el règim del terror de Kadirov.

 

3. Les esferes d’influència, una teoria compatible amb la democràcia?

Alguns realistes en política internacional consideren que Occident no s’ha de ficar en l’esfera tradicionalment russa perquè això és una provocació per Putin, i que la OTAN ha anat creixent cap a l’est.

En aquest punt, per una banda cal recordar que unir-se a l’OTAN és voluntari, cosa que no succeeix amb la dependència política de Putin. De fet, exceptuant Turquia, els membres OTAN són països de democràcies homologades, cosa que no es pot dir dels països de l’esfera russa com per exemple Bielorrússia.

Per tant, si Zelenski fou elegit per una àmplia majoria, què ens hauria de fer pensar que cal derrocar-lo només per contentar en Putin?

De fet, en una línia de Realpolitik, Yago Rodríguez de The Political Room defensa literalment que tot i que no serveixi per res que Espanya envií armes a Ucraïna, és bo fer-ho no perquè se volen defensar sinó perquè a Espanya li convé dur-se bé amb els EUA en el proper conflicte per les places de sobirania al Marroc.

 

4. I els crims de guerra?

En aquestes darreres setmanes ha quedat demostrat que, davant la inesperada (per Putin) manca d’adhesió a l’ocupació militar, la seva “operació militar especial” no ha avançat tant com volia i, per aquest motiu, ha començat a castigar durament la població civil, atacant hospitals i àrees residencials.

Aquesta no és una tàctica nova, i ja va ser assajada per Putin a Síria, on s’ha demostrat que Assad amb ajuda russa va perpetrar crims contra civils.

I, tot i que els mitjans propagandístics ho negaran, avui en dia tothom té una càmera a la butxaca i amb la geolocalització de les imatges es pot fer un seguiment del que realment passa sobre el terreny, com fa OSINT amb la intel·ligència de dades obertes o big data.

I és que si la Guerra del Golf fou la primera retransmesa en directe per la CNN, aquesta és la primera guerra retransmesa per les xarxes socials, pel periodisme ciutadà i, precisament per això, al setge de Mariupol les forces russes s’han esmerçat molt en evitar qualsevol possibilitat de comunicació amb l’exterior, però això és complicat i els crims de guerra acaben sortint. En aquesta ciutat, continuant amb la tradició soviètica, s'estan produïnt deportacions a Rússia.

A això s’ha d’afegir l’ús d’armes termobàriques i l’amenaça d’ús d’armes nuclears, químiques o bacteriològiques.

 

i 5. Però Estats Units més...

Jo no defensaré les guerres d’Estats Units ni el desastre de la UE a Libia, per exemple. Tal vegada l’excepció serien els Balcans, per evitar els genocidis de Milosevic, però això ja seria una altra història.

Sigui com sigui, no crec que aquest argument sigui raonable. És cert que fins ara, en el món unipolar, els EUA exercien de gendarme global i això ha canviat amb el món multipolar, però aquest canvi no ha de permetre justificar determinades accions a règims autocràtics com ara Rússia, Turquia o Xina.

De fet, aquest és un element a tenir en compte: Què farà Occident quan, en el marc de la política d’”Una sola Xina”, la Xina continental envaeixi Taiwan?